Un ridícul atac a la llibertat
I ha estat a França on uns alcaldes i regidors de pobles s’han oposat a una iniciativa de la cadena Quick, de menjar ràpid, que ha projectat uns establiments especials per als musulmans. L’argument és que es tracta d’una discriminació social i religiosa. Confesso que ja estic cansat de veure com s’abusa de la paraula discriminació, donant-li sistemàticament un valor negatiu. Discriminar és, en principi, distingir, diferenciar.
¿Es poden prohibir els restaurants dedicats als musulmans en nom de la llibertat, la igualtat, la fraternitat? Em sembla tan natural que n’hi hagi com l’existència de restaurants exclusius per a vegetarians. En uns la carn ha de ser halal i en altres la carn no figura en l’oferta.
Costa d’entendre que estem parlant d’un fet tan senzill, i tan democràtic, com la llibertat d’obrir establiments especialitzats. Hi ha locals on se serveix alcohol i no hi demaneu una crema catalana. En uns altres, anomenats tradicionalment granges, no hi busqueu un aiguardent, per exemple, encara que sigui obtingut d’una inofensiva poma.
¿A algú se li ha acudit demanar que es prohibeixin els restaurants xinesos perquè no s’hi pot menjar escudella i carn d’olla? ¡Mare meva, si això passés a Catalunya! A Catalunya hi ha la llibertat d’oferir, en un restaurant, uns calamars a l’andalusa, un peix a la donostiarra i una copeta d’oruxo gallec. I també hi ha restaurants on exclusivament es fa cuina àrab o cuina indonèsica.
¿Que potser un McDonals no té llibertat de servir faves a la catalana si li sembla oportú?
Trobo que és molt preocupant aquesta tendència a suprimir la llibertat d’iniciativa que ha caracteritzat la vitalitat empresarial a tot arreu. Fins ara, tothom ha tingut el dret d’obrir aquell negoci que li ha semblat més interessant, mentre no infringís cap llei. ¿Que potser ara també hi haurà restaurants políticament correctes? No pot ser més oportú el títol del llibre d’Anthony Browne: Ridículament correcte.
